Esperit nadalenc
Ara que tot plegat ja s'acaba i la rutina és a la cantonada, hem trobo reflexionant en això de l'esperit nadalenc, i aquest any ho tinc clar. A mi em va embolcallar durant el mercat medieval de Vic. Passejant amb els nens i la meva germana, tot passant per davant un aparador d'una casa de juguets vaig dir:
-Això, al L, compra-li això que segur que li encanta.
Llavors no ho sabia, no n'era conscient, però vaig encertar de ple, el L està flipant amb totes les joguines, però aquesta l'acompanya a tot arreu, per que li agrada i per que la joguina ho permet, i per això aquest matí he hagut d'anar al Acuarium amb els tres nens i una motxila lila, que no para de cantar "mochila, mochila....delicius!!!" entre moltes altres coses.
Doncs al que anava, l' esperit nadalenc és just el que fa que no compri àcid sulfúric i acabi definitivament amb aquest invent del diable, si no, que encara li rigui les gràcies veient com de content va ell.
7 comentaris:
Una motxilla que parla?
Sort que no deu cantar nadales :)
Apa la rutina a la cantonada...que bé!
A Vic els dissabtes fa de bon anar-hi al mercat però pel ram val més no acostar-s'hi :))
Sí, sort de l'esperit nadalenc que sino acabariem tots bojos aquests dies! MAPAAAAA
I que no és això ser i fer de pare? :-)
Va va que els Clinets segur que són una monada!!!
Petonets!
Home, quan encertes el regal, sigui l'edat que sigui, es veu en la cara. Dona gust! Però no cal que sigui Nadal, oi?
Home.. i què hi ha millor que el somriure del teu fill?
A casa ja tenim per tradició parlar de les nines que parlen i/o canten com les nines diabòliques. Tanmateix són les que més li agraden a la meva filla.
No m'ho vull ni imaginar... quina cara feies?
Publica un comentari a l'entrada