divendres, 29 de febrer del 2008

Solidaritat

Ahir vaig tenir una discussió amb la meva dona...anàvem per el carrer i la varem veure, pobre criatura, se'm va glaçar l'ànima...anava amb la roba esparrecada, semblava que no sabia ben bé on anar, espantada per la gent que no li treia els ulls de sobre. Finalment la dona em va dir:

- i una merda ens l'emportem a casa!

Vaig tenir el temps just de fer-li una foto amb el telèfon....vaig pensar quan ho expliqui al bloc, no em creuran!

Apa, bon cap de setmana a tots! i sigueu solidaris que no costa tant!

dijous, 28 de febrer del 2008

Sostenibles?

Arribo a casa i penso...què collons és això...no hi havia caigut...innocent...la bústia ja és plena amb la cara de la Chacon amb el José, el somriure del Herrera i tota una serie de panfletos i papers que és de tot menys verd i sostenible!

I encara falten el Riadao, el Durán i la Nadal amb el Rajoy! I jo no he convidat ningú a casa!

COP DE MALL A LA PROPAGANDA ELECTORAL!!!! n'estic fins els collons i encara queden 12 dies, 288 hores, 17.280 minuts, 1.036.800 segons per que tot plegat s'acabi! Que em tornin els quartus!

I sort que de moment sembla que no m'ha tocat ser a cap mesa!

dimecres, 27 de febrer del 2008

Joan Pera vs. Richard Gere

Com qui no vol la cosa, ahir vaig enxampar al centre de la pantalla de la tele de casa Joan Pera...i vaig quedar bocabadat, no se què feia, si una sèrie, si un especial, no ho se, però gairebé endevinava què diria o quin gest seria el següent...i vaig pensar, és ell, ho ha aconseguit...és el Richard Gere català!

Per que Richard Gere, no se ben bé com ja que no trobo pas que sigui un actoras ni res d'això, però ha aconseguit ser Richard Gere en totes les seves pel.lícules, qualsevulla que sigui i tant li fot si és advocat, policia o víctima d'un terratrèmol...ell sempre fa la mateixa cara, els mateixos gestos i camina igual...altres intenten imitar-lo com ara aquest o darrerament aquest altre...però crec que no arribaran a ser mites com en Richard ni tampoc com el Joan!

...i és que al ser d'un país petit i amb certa tendència al catastrofisme, on el lloc per els escollits va molt car, tenim un capellà, una esportista, un psiquiatra, un mètode, un cuiner, una presentadora, etc... i això fa que costi molt poder arribar dalt de tot, per que primer cal fer caure el que et fa ombra...però a vegades ho veus clar i penses, aquest ho ha aconseguit!

dimarts, 26 de febrer del 2008

15 anys després...

M'agraden els Òscars (començar confessant és una bona tècnica segons el meu psicoanalista), no miro mai més que el resum del plus, i ho faig fent zapping, però m'agrada mirar-ho, i després quan veig algun resum dels Goyas, amb el "humor" del Corbacho, o amb aquells mals acudits de catalans que feia el Buenafuente, doncs penso...quina mala còpia!

I ahir va passar el mateix, al plus a les 22;00 puntuals començaven el resum dels òscars i a la primera, a les 22:15 , amb retard començava l'esperat Debat entre ZP i el Marianu.

I ho vaig pensar un altre cop, quina mala còpia! Intentem una vegada i una altre copiar l'estètica de les grans produccions americanes, les posades en escena, les taules amb tertulians, els assessors i al final queda en un no res...no crec que ningú ahir, després de veure el debat penses, va, no votaré PSOE votaré al PP (o al revés). Una cosa tan mil·limetrada en el tempo, amb tant poc ritme, amb tant poc espai a deixar veure la lucidesa del candidat que crec que va contra l'essència del que és un debat.

I ahir mentre saltava d'un canal a l'altre, vaig veure com la mare de Javier Bardem plorava emocionada en veure el fill dedicant-li un premi, que no dubto merescut, des de dalt de l'escenari americà, que de ben segur (si tirem d'hemeroteques m'hi jugaria la mà) que han criticat abastament per comercial i de dretes...

I a l'altre banda Rajoy anava de blau elèctric, amb una americana estreta i de mànigues curtes i ZP una mica més ben abillat, feia saltirons nerviosos abans de començar, i tots dos ensenyaven uns gràfics en cartolina, en el temps de viatjar a mart, on una altre vegada feien servir els números i l'estadística per destruir la gran virtut de les matemàtiques que és que són exactes i que quan cauen en mans de gent de lletres...es converteixen de goma, i encara parlaven dels atemptats de Madrid, dels governs d' Aznar, i altres temes de vital importància durant la propera legislatura...

La veritat és que els dos programes em van entretenir, cadascun a la seva manera, tot i així, els polítics es mereixen un suspens tant sols per el poc respecte demostrat en el moment de parlar de deportacions de persones, que d'acord que no pot entrar tothom i que en petit comitè pot haver un argot que sigui ofensiu a orelles del gran públic, però en un debat a la tele cal controlar-lo!

En definitiva si una cosa tenia clara abans del debat i també després és que no votaré a cap dels dos, ho sento! Crec que esperar 15 anys per això tampoc valia la pena...

divendres, 22 de febrer del 2008

Quines coses es troben!



Vaig de cul avui, i no tinc temps i se m'ha acudit posar una foto del Shin-Shan fent allò del culet culet! i quan li he demanat a l'oracle que em donès una imatge siusplau, m'ha sortit això..no hi trobeu res familiar?

Bon cap de setmana!


****Post editat*****
He modificat la fotografia, per que un cop llegit el comentari d'en Carquinyol m'ha semblat el més adequat.

dijous, 21 de febrer del 2008

Post fàcil...

Definitivament després de fracassar en el meu post d'ahir (vist els comentaris, no vaig aconseguir el meu propòsit, què hi farem!) en farem un de facilet a veure si m'en surto!

Aquest matí m'ha caigut la baba....just després de despertar-se el meu nano em pregunta:

-papa, qui va guanyar ahir?

-El Barça, 3 a 2, el Messi va fer dos gols i l'altre el Titi Henry

-el titi? tititititititi...

I és que ara la veritat ja havia perdut l'esperança que un partit del Barça se'm fes curt! Ahir vaig gaudir, què collons!

(i si sumem que els de la capital han perdut...)

dimecres, 20 de febrer del 2008

Toquem de peus a terra?

A mi em passa, digue-me raru, que sovint penso "això és un post com una casa!" i després o no ho recordo (que passa) o bé quan començo a escriure no queda com jo pensava i acaba esborrat...una pena perquè us heu perdut uns posts la mar de xulus! jejeje

El fet és que ahir vaig obrir una ampolla de Mauro, un vi de castilla-león boníssim tant en sensacions organolèptiques (que us sembla la paraula) com en filosofia de vinificació, ja que no esta sotmès a cap encotillament de cap denominació d'origen i surt de la bota i al mercat quan l'enòleg creu que és el moment i no quan marca la pauta de la criança o la reserva...és per això que s'etiqueta només com "vino de mesa". Tothom que l'ha tastat sap que és molt més que això.

I ara vé un dels problemes del bloc, i és que haig de fer un loop en darrera com a les pelis..per descobrir el perquè d'obrir un Mauro un dimarts al vespre...

...Unes hores abans....a can Clint s'iniciava una guerra de trinxeres...

I és que per aquest món de la catosfera tot és jijiji o jajaja o parelletes contentes que fan el seu niu, altres que no paren d'anar del llit a la nevera o de la nevera al llit, matrimonis joves sense nens (això els americans ja li han posat un acrònim que no recordo) que no paren d'anar a restaurants i concerts...però no amics i amigues la vida real després d'uns quants anys de convivència és una guerra! tant sols hi ha petits armisticis que fan més sostenible la convivència però cal estar sempre alerta, vigilant perquè tard o d'hora comença el combat i cal estar preparat! i tot i així a vegades....no es guanya.

I ahir el Clint, va perdre i va haver de cedir, potser serà una petita cessió un pas enrera per agafar carrera o potser acabarà sent una gran desfeta (i no parlo del Madrid ahir) però assegut al sofà amb la copa a la mà, la veritat és que la derrota semblava una mica menys dolorosa.

I va pensar "has perdut una batalla...però la guerra continua"