Manies

Jo no sóc maniatic...d'entrada. Com tots tinc les meves coses, em donen especial mal rotllo els coixos, els genyos, la gent amb samarreta de fútbol lluny d'un camp en dia de partit, sentir parlar killo al jovent, la gent amb xandall per el carrer (especial menció al darrer anunci del Decathlon..chandal para cada dia..un escàndol). Tot i així una de les meves manies, és la gent, ve, els homes, sense samarreta per el carrer. Evidentment si és una dona, què us haig de dir, trobaria igual de mal gust, però m'ho miraria amb ulls diferents...

El cas, és, que el veí de davant de casa, un home sobre la seixantena, gras i amb més pits que alguna de les noies que conec, no sap el que és portar samarreta o camisa. Es passa l'estiu voltant per el barri en bermudes, s'asseu, sol, al parc de davant de casa cada vespre marcant panxa (que no abdominals).S' ho prometo, cada dia tinc la necessitat de sortir cridant "tapat d'una puta vegada o trec el mall!"

Dinar, ràpid i bo

La meva tieta em va comentar aquesta recepta l'altre dia. Jo l'hi he afegit algun detallet, però la veritat és que amb uns espaguetis, quatre cloïsses, una mica d'all i julivert i un raig de vi blanc (avui l'hi he posat conyac) tens un plat boníssim per carregar les piles.

Conèixer un mite i la passió per la feina.

Dissabte vam celebrar l'aniversari del pare amb un fantàstic dinar al Celler de Can Roca a Girona.

Evidentment no cal ni dir que la festa que representa deixar-te portar per les propostes d'aquests cuiners, artistes, és fantàstica i va molt més enllà de les absurdes crítiques sobre les mides dels plats, la cuina tradicional i demés bajenades. 

Secretament, però, jo el que em venia de gust era conèixer el Josep Roca, el somelier, el cambrer de vins com es presenta a la carta. Els que seguiu el bloc, sabeu que el món del vi m'interessa i poder saludar al que ha estat per mi un dels meus "gurus" en l'aprenentatge d'aquest món, seguint-lo entre altres llocs en el programa del 33 En clau de vi, era un al.licient extra per aquest dinar.

I va passar, ens va venir a aconsellar a l'hora de seleccionar el vi, un Ex Ex 7 del celler castell de perelada, un dels meus cellers preferits, i ens va aconsellar un per començar que va resultar una bona descoberta Terra remota Camino, un altre empordà.

La sorpresa va ser, després de dinar, quan al passar al costat de la taula li vaig preguntar si ens enseyaria el celler, i ho va fer, però no només per cortesia, amb un discurs apassionat comentant cada espai que ha creat per diferents localitzacions de vi, amb música, imatges, objectes que recorden els paisatges, la terra, els aromes...una visita especial a un celler amb més de 2.500 referències de vi i 30.000 ampolles (els números espanten). Obviaré el comentari del meu pare quan li va dir "aquest està enamorat de tu per que vas dir que el Lambrusco ha fet molt mal al món del vi"...pares! tot i això, la nostra visita va ser bastant més llarga que no les que van fer després amb ell i altres col.laboradors.

I finalment una fotografia, que ben segur guardaré al costat del meu petit celler com a un record dels bons.

Tags d'estiu

#fills #platja #pares #germans #nebots #amics #pesca #més pesca #el parany #rentadores #AP7 #arròs #cervesa #can roca #mòbil #origen #barca #sol.litud #desvirtualitzar #armaris #delaféylasfloresazules #amicsdelesarts #twitter #moto #racc #mojito ...i moltes més que ara no em venen al cap.


Quin post més raru nen! #etfelicitofill

Els altres

Així és com des de UGT anomenen el col.lectiu ni-ni, aquests joves que ni estudien ni treballen.

Llegeixo al diari, que en el darrer informe d'aquest sindicat apareix que aquest col.lectiu ronda les 154.000 persones a Catalunya, prop d'un 24% del cens de gent utilitzat.

I què proposen, quina és la solució...cap. Qui n'és el culpable que aquests joves no tinguin ni ofici ni benefici..l'empresari (aquell personatge que s'enriqueix a base de maltractar la gent que treballa per ell). Segons l'informe, si els empresaris oferissin llocs de treball dignes i amb bon sou, aquests joves s'interessarien per alguna cosa més que el mandrejar.

Jo proposo que aquest senyor sindicalista deixi que algú d'aquest col.lectiu li arregli el cotxe abans de sortir de vacances, o que li empasti un queixal quan li faci mal. Però sospito que no ho farà, això sí, l'empresari que necessita gent preparada, motivada i amb ganes de treballar i aprendre, aquest que els contracti i els pagui molts diners, si no, serà tractat de mala persona.

Darrerament, cada cop que un sindicalista obra la boca, Déu envia algú a l'atur. I mentrestant no he vist cap polític mirant de solucionar aquest problema, per què no em digueu que sóc l' únic que veu que amb aquest panorama no pot anar mai bé el país!

Publicitat

Acabo de veure aquest anunci a la tele:



Us imagineu la de brometes que haurà aguantat la noia aquesta?

De testos i olles

Avui he recollit l'hereu de les colònies. Va a l'esplai del poble, el mateix en que jo vaig formar part del primer grup de grans, i del que en vaig ser ajudant de monitor (el meu responsable em va dir que mai no seria monitor per que era massa egoista..quines coses!).

Però bé, el que volia dir és que estaven allà tots a punt de cantar la cançó final,. Els nens i els monitors aquí, els pares i germans allà. Sona la música i comencen a cantar i a intentar realitzar una mena de coreografía...i allí era jo, amb la càmara anar filmant, mentre al meu voltant els pares, bé la majoria, com abduïts per un estrany poder extraterrestre, han començat a imitar els nens i ballaven i aplaudien...he flipat, i mig aguantant la càmara els mirava de reüll,. És que jo no sóc de festes amb gent que no tenim res en comú (a banda de tenir els nens de colònies) i sovint tinc una sensació de ridícul que em provoquen els altres més que no el que puc a arribar a fer jo en segons quines situacions. I reconec que d'entrada sóc més aviat esquerp i callat, si no ens coneixem.

Després, un cop a casa, he repassat les fotos i quan mirava el vídeo de la cançó m'he adonat que el meu fill, enmig de tots els nens i nenes, feia alguna cosa de similar. Cantava i mig es movia, però no com la majoria, més aviat anava fent i es mirava els del voltant amb una cara una mica rara...

No he pogut evitar somriure.